info
×

"Dreamers of Decadence" is the title of a book written by Philippe Jullian on the decadent and symbolist movement. Taking these artistic movements as reference the project aims to explore the aesthetics of these movements as well as the concept of decadence as a way of escapism and dreaming. Derelict locations where nature is recovering its space again and women inspired by the works of the aesthetes, symbolists, decadents and all themes of the "fin de siècle" create these scenes that work as an evasion from the modern world. This women are also inspired by feminine characters that were part of this movements and promoted a release for women through art and culture.


The project is also inspired by the aesthetic of the autochromes and it's being shot in analog.


WORK IN PROGRESS (2017-2019)


Text about the project, written in catalan, by Pere Parramon:


 El segle XIX s’extingeix, i Europa s’enfonsa en el fum de la indústria. Subjugats per noves màquines i a redós de velles acadèmies, els imperis estenen tentacles avariciosos sense saber que el món a dominar s’esfondrarà aviat en la Gran Guerra. Alguns artistes ho intueixen i aixequen bells refugis on l’excés, últim reducte davant del desastre, esdevé sagrat. Des dels seus interiors coberts d’esmalts i camafeus, alcen la veu els apòstols pagans de les noves sensibilitats fin de siècle: parnassians, simbolistes, dandies, decadentistes, esteticistes, femmes fatales... tots i totes lloen una antigor més antiga que la de les esglésies i les lleis, un hedonisme més enllà del plaer, i una realitat plena d’escletxes des d’on veure una altra realitat, invisible, dionisíaca. Als seus salons dansen faunes somnolents, sàdiques princeses i esfinxs coronades, s’hi senten els perfums de les flors del mal i de l’opi, i el verd de l’absenta es confon amb el de les maragdes orientals. La nit, desvetllada tant per la llum de gas com per la raó i el mecanicisme, esdevé la barreja d’ombres pregones i espurnes feridores que anomenem contemporaneïtat. Tres crits ho profetitzen a la fi del segle XIX: la sirena de la fàbrica, l’agònic cant del cigne dels artistes “fi de segle”, i el xiscle sord i obscur que Edvard Munch pinta en un rostre cadavèric abocat al fiord que encara avui és l’abisme de tots els temors.


L’artista Helena Aguilar Mayans (Olot, 1989) convoca els esperits d’aquells moviments que van entendre tan bé que tota esplendor enclou indefectiblement el seu final, que la bellesa pot brillar des de les joies o des de la purulència de nafres obertes i que la nostàlgia no és un estat, sinó una actitud. Una disposició, malgrat el que pugui semblar, més del present que del passat, aquesta és la lliçó estètica. Les imatges de Dreamers of Decadence es construeixen des de l’anacronisme i la paradoxa: fotografia analògica en temps de nebulosos llimbs digitals, palaus abandonats embellits per la vellesa, joves en la flor de la vida vestides amb les robes de fantasmes presoners en l’èter del somni i el record. Així, cada peça d’aquesta exposició és l’estrofa d’un poema decadentista; recitat convenientment, d’una banda és capaç de convocar els morts que un dia van esmolar les armes de l’art per prendre consciència dels reptes del seu temps, i de l’altra, aquí i ara, atiar les nostres mirades contemporànies. Aquesta és, precisament, la nostàlgia fin de siècle, la capacitat de girar els ulls cap a un altre lloc per intensificar l’experiència del present, i aquest és el moll emocional i artístic de l’obra d’Helena Aguilar Mayans: talment com en una séance o sessió espiritista, penetrar els nostres cossos i les nostres ments amb ecos que encara tenen molt a dir... i despertar les nostres veus pròpies.


Pere Parramon (Girona, octubre de 2018)

Using Format