Decadent Reverie:

[CAT]: Inspirada pels corrents artístics del fi de segle, decadents, simbolistes, esteticistes, ... el projecte neix amb la idea d'explorar l’estètica d’aquests moviments així com el concepte de decadència com a forma d’evadir-se i somieig i es transforma en una via per plasmar uns espais que acaben essent mentals. Acompanyada de referències literàries, com el concepte la cambra pròpia que forja Virginia Woolf, aquests espais es converteixen en refugis, en llocs segurs, on ser lliure i lluny del món. Són també uns espais de contemplació i uns espais propis femenins.

Es posa en valor la idea de la ruïna com element d'evasió i evocació on la natura va recuperant el seu espai, però el projecte no és només un registre d'un patrimoni, que o bé desapareixerà o bé es transformarà, sinó que es converteix en un elogi al refugi i a la contemplació i una reflexió sobre com habitem i sentim els espais. És un retorn als llocs secrets de la infància i una porta als universos que habitem mentalment.

[ENG]:

Inspired by the artistic movements of the fin de siècle; decadents, symbolists, aesthetes, ... the project was born with the idea of exploring the aesthetics of these currents as well as the concept of decadence as a way to escape and dream and is transformed into a way to capture spaces that end up being mental ones. Accompanied by literary references, such as the concept of the room for one's one forged by Virginia Woolf, these places become shelters, safe spaces, where one can be free and far from the world. They are also spaces for contemplation and feminine own spaces.

The idea of the ruin is approached as an element of evasion and evocation where nature recovers its space, but the project is not just a record of a heritage that will either disappear or be transformed, it becomes a praise of shelter and contemplation and a reflection on how we inhabit and feel spaces. It is a return to the secret places of childhood and a gateway to the universes we mentally inhabit.

WORK IN PROGRESS (2017-currently)

Text about the project, written in catalan, by Pere Parramon:

 El segle XIX s’extingeix, i Europa s’enfonsa en el fum de la indústria. Subjugats per noves màquines i a redós de velles acadèmies, els imperis estenen tentacles avariciosos sense saber que el món a dominar s’esfondrarà aviat en la Gran Guerra. Alguns artistes ho intueixen i aixequen bells refugis on l’excés, últim reducte davant del desastre, esdevé sagrat. Des dels seus interiors coberts d’esmalts i camafeus, alcen la veu els apòstols pagans de les noves sensibilitats fin de siècle: parnassians, simbolistes, dandies, decadentistes, esteticistes, femmes fatales... tots i totes lloen una antigor més antiga que la de les esglésies i les lleis, un hedonisme més enllà del plaer, i una realitat plena d’escletxes des d’on veure una altra realitat, invisible, dionisíaca. Als seus salons dansen faunes somnolents, sàdiques princeses i esfinxs coronades, s’hi senten els perfums de les flors del mal i de l’opi, i el verd de l’absenta es confon amb el de les maragdes orientals. La nit, desvetllada tant per la llum de gas com per la raó i el mecanicisme, esdevé la barreja d’ombres pregones i espurnes feridores que anomenem contemporaneïtat. Tres crits ho profetitzen a la fi del segle XIX: la sirena de la fàbrica, l’agònic cant del cigne dels artistes “fi de segle”, i el xiscle sord i obscur que Edvard Munch pinta en un rostre cadavèric abocat al fiord que encara avui és l’abisme de tots els temors.

L’artista Helena Aguilar Mayans (Olot, 1989) convoca els esperits d’aquells moviments que van entendre tan bé que tota esplendor enclou indefectiblement el seu final, que la bellesa pot brillar des de les joies o des de la purulència de nafres obertes i que la nostàlgia no és un estat, sinó una actitud. Una disposició, malgrat el que pugui semblar, més del present que del passat, aquesta és la lliçó estètica. Les imatges de Decadent Reverie es construeixen des de l’anacronisme i la paradoxa: fotografia analògica en temps de nebulosos llimbs digitals, palaus abandonats embellits per la vellesa, joves en la flor de la vida vestides amb les robes de fantasmes presoners en l’èter del somni i el record. Així, cada peça d’aquesta exposició és l’estrofa d’un poema decadentista; recitat convenientment, d’una banda és capaç de convocar els morts que un dia van esmolar les armes de l’art per prendre consciència dels reptes del seu temps, i de l’altra, aquí i ara, atiar les nostres mirades contemporànies. Aquesta és, precisament, la nostàlgia fin de siècle, la capacitat de girar els ulls cap a un altre lloc per intensificar l’experiència del present, i aquest és el moll emocional i artístic de l’obra d’Helena Aguilar Mayans: talment com en una séance o sessió espiritista, penetrar els nostres cossos i les nostres ments amb ecos que encara tenen molt a dir... i despertar les nostres veus pròpies.

Pere Parramon (Girona, octubre de 2018)

Featuring a dress by The Seamstress of Rohan (pic 25) and one dress by Carla Schmetterling (pic 15).